No he pogut donar el pit

Avui us vull parlar d’un tema una mica delicat. La Lactància. Tothom en parla i és molt necessària pels més menuts. I que passa amb aquells nadons que no han gaudit de la lactància materna?

Si us sóc sincera estic totalment a favor de la lactància materna, però també ho estic de totes aquelles mare i dones que han decidit no donar el pit. Jo ho vaig intentar, però no va poder ser… I ara que ja té casi 15 mesos afirmo que no voldré donar el pit al meu pròxim fill (si en tinc cap més, es clar!).

Us explico la meva història

Com ja sabeu l’Ïu va néixer amb part provocat. Ja que les últimes setmanes d’embaràs el nen creixia molt poc, fins el punt de no créixer més. Arribats aquell moment, els doctors van decidir que havia de continuar creixent fora la panxa. I així va ser.

Va néixer amb 2,55 kg i 47 cm d’alt estàvem de 39 setmanes. Tenia molt clar que volia donar el pit i tenia clar que no ho volia passar malament si no me’n sortia. Però la cosa no va anar tan bé com jo volia.

Tinc molt poc mugró i això dificultava l’extracció de llet. L’Ïu havia de créixer i els doctors controlaven moltíssim el pes, però ell no se sabia agafar. I tampoc es queixava. Simplement no menjava. Les infermeres l’alimentaven amb xeringues de llet per tal de que ell creixés, però no ho feia. Seguia perdent pes (mai va perdre més d’un 10% del pes del naixement), però a la revisió dels 2 dies van veure que continuava perdent pes així que em van aconsellar un suplement alimentari i treure’m llet amb màquina per estimular més el pit. Ho vaig fer. Em vaig comprar el millor aparell, però no em servia de res. M’estava hores per treure menys de 50 ml. No tenia ni per una toma del nen. Jo plorava, veia que el nen perdia pes per culpa meva.

Vaig anar a veure la llevadora i em va aconsellar utilitzar mugroneres i així ho vaig fer. Però tampoc va funcionar…. Ell no s’agafava i tampoc plorava, però perdia pes. Finalment, després de 10 dies plorant i sense que el nen s’agafés vaig trucar al meu ginecoleg. Li vaig explicar la situació i ell, que també és el doctor de la meva mare, em va dir que no em preocupés. Que si no s’agafava que li dongués biberó que ell creixeria igual de bé i de feliç. Em va dir que la meva mare li havia passat al mateix. I ara se que a la meva àvia també.

Així després de decidir-me i explicar-li al meu marit la meva decisió vam passar al biberons. I tot semblava que tornés a tenir llum. El nen creixia. Menjava i guanyava pes. Estava cada cop més formós.

Ara, després de més d’un any… He decidit que vull no vull donar al pit al pròxim fill. Donar el biberó ha estat també molt bonic. He pogut compartir aquestes estones amb el meu marit, els meus pares i familiars. Així que si us ha passat alguna cosa similar, sigueu fortes i sempre acabarà sortint la llum.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *