Avui us vull parlar sobre fer anàlisis a un bebè. Com ja sabeu l’Ïu està tenint molts problemes de diarrees. Després de mesos darrera dels metges, analitzant les caques i provant diferents dietes… Els pediatres han decidit fer-li proves. Un altre cultiu i un anàlisis.
Pel que fa els cultius us en parlaré en una altra ocasió, ja que avui em vull centrar en els anàlisis que és el que més ens preocupa als pares. I per fer-ho us explicaré la meva experiència, però estic segura que us ajudarà.
Com ens vam sentir quan vam saber que li havien de fer un anàlisis?
En un primer moment ens vam alegrar. Significava que començàvem a avançar i que li mirarien que té. Com a mare, i també com a pare, és molt dur veure com el teu fill plora quan fa caca i en fa tantíssimes vegades al dia/nit. Veure que li surt sang del cul perquè el té ple de ferides és molt difícil de suportar. M’avanço per dir que tinc un fill molt valent que no es queixa tan com s’hauria de queixar.
A mesura que passaven les hores des de que vam saber que li farien anàlisis ens van començar a sorgir dubtes, preguntes, nervis, etc.
Organització el dia de l’anàlisi
Jo estava realment molt preocupada pel tema organitzatiu.
Com que l’Albert treballava vaig demanar a la meva mare si m’acompanyaria a fer l’anàlisi de l’Ïu, ja que jo no em veia en cor d’anar sola. Un cop vaig tenir això lligat (que no va ser difícil) només feia que pensar com ens ho faríem per mantenir en dejú el nen. Mínim 6 hores.
El dia anterior a l’anàlisi li vam donar un sopar una mica més contundent que els altres dies perquè així no ens demanés el biberó. Tot i que no va menjar massa vam aconseguir que s’adormís sense necessitat del biberó. Cap allà a les 2.30 de la matinada ens vam despertar i li vam fer un biberó de 300 ml. Normalment, el fem de 240 però vam considerar que si havia d’estar moltes hores sense menjar era millor així. També vam posar-hi cereals perquè aguantés millor. Jo no estava massa convençuda de que funcionés i només m’imaginava el nen plorant de gana. Però no va ser així. L’Ïu va aguantar molt bé sense menjar res i teníem hora a les 8.45 del matí. Així que feia hores que estava despert. Vaig preparar un biberó d’amagat per quan sortíssim de l’anàlisi.
També li vaig agafar el seu ninot inseparable perquè també l’ajudés a calmar. Però no hi ha res millor que una mama o una iaia.
El moment de l’anàlisi
Vam arribar i ens van fer esperar dos minuts. I de seguida ens van cridar. Jo tenia esperança que també deixessin entrar a la meva mare, però no. Només un acompanyant. I es clar, havia de ser jo. No hagués permès que fos ningú més. Una mare és una mare.
Vam entrar i allà ens hi esperava una infermera que em va demanar si jo volia estar amb el nen a sobre o preferia que fos una altra infermera. Jo vaig dir que havia de ser jo. Em va manar anar a una cadira i posar el nen a sobre. I amb paraules molt suaus va anar parlant i, al mateix temps, comprovant a quin braç ho faria. L’Ïu aquí ja va començar a plorar. Sàvia que quelcom passava i no li agradava.
Quan la infermera va tenir clar a quin braç faria l’anàlisi va cridar a una altra infermera. I aleshores em van donar ordres de com m’havia de posar i de com havia de bloquejar el nen. Vam assentar-lo sobre meu de costat. I vaig passar una cama sobre les seves perquè no es pogués moure. I vaig abraçar-lo perquè tingués el braç lliure bloquejat. L’altre infermera va agafar-li el braç que havien de punxar i l’altre el va punxar. Ell plorava molt. Però va ser ràpid. En acabar van aguantar-li força estona el cotó al braç. L’Ïu només volia abraçar-me. Aleshores, una de les infermeres em va dir que anés a fora. Que m’estigués una estona allà aguantant el braç i després marxés. Vull destacar, que em va portar totes les coses fins a hora on tenia el cotxet i la iaia ens esperava.
La iaia va abraça el nen i li va aguantar el cotó i jo vaig aprofitar per donar-li un biberó que va ajudar a calmar-lo. Quan ja no va volgué més vam marxar. I ell es va adormir.
La meva sensació
Els anàlisis els vam fer per la mútua i la veritat és que van ser molt amables amb nosaltres i amb el nen. Jo, personalment, crec que quan vas amb un nadó tothom et mira amb diferents ulls.
Si teniu algun dubte o simplement en voleu parlar només cal que us poseu en contacte amb mi: ivette@sermare.cat