No pensava pas haver d’escriure un post sobre la mort i menys sobre la mort de l’avi Lluís, massa jove per marxar. Possiblement la vida és massa injusta i ens ha tocat viure això. Fa un parell d’anys es va morir el besavi Josep va ser trist, òbviament, però és llei de vida. I l’Ïu ho va entendre prou bé, però ara amb quasi 4 anys tot ho ha viscut diferent.
L’avi Lluís ha marxat massa aviat i cap de nosaltres s’ho esperava. Maleït càncer ens repetim una vegada i una altra. L’Alguer és massa petit per adonar-se del buit tan gran que ens ha deixat, però l’Ïu a la seva manera ho comença a entendre.
On és l’avi Lluís? Per què ha marxat al cel? I podem anar? Vull anar al cel amb l’avi! Aquestes i d’altes són les frases que ens ha dit l’Ïu sobre el seu avi. A vegades allò tan obvi per nosaltres, no ho és pels més petits. Ell no coneix el concepte mort ni entén perquè l’avi ha marxat. Ell era conscient que estava malalt, però també cal remarcar que està en aquella edat que es pensa que una tirita és la millor medicina del món. Ojala!
Aquesta situació també ha afectat a l’Ïu anímicament. Plora més sovint i s’ha fet pipi a sobre un parell o tres de vegades.
No m’havia plantejat mai que una mort tan propera podria costar tant d’explicar a un infant. Explicar-ho el més fàcil i serenament possible. Sort que l’amiga de l’ànima de l’Ïu li va regalar un llibre que us l’aconsello a tots els que esteu en una situació similar: l’Illa de l’avi. Reconec que a mi m’ha costat molt llegir-li sense o quasi sense plorar, però també ha ajudat a l’Ïu ha entendre millor la situació.