Fa dies que us volia parlar sobre la mort. És un tema que sempre hem pogut anar esquivant, però desafortunadament fa unes setmanes ens va tocar viure-ho de primera mà i aquest cop amb un Infant de dos anys que compartia moltes hores al dia amb el difunt.
Com vam afrontar el tema?
Quan vam saber que estàvem apunt de viure la mort vaig decidir explicar-li a l’Ïu. Li vaig dir que el familiar en qüestió estava malalt i que el papa i els avis estarien una mica estranys els pròxims dies.
Tenia clar que fos quin fos el final, l’Ïu havia de saber la veritat i no volia enganyar-lo. El seu pare (que estava amb la resta de família) també hi va estar d’acord. Així que l’endemà quan es va despertar li vaig explicar que el familiar s’havia marxat al cel a viure amb les estrelles, la lluna i altres familiars. I li vaig parlar de la paraula mort. Sempre adaptat a un vocabulari especial per ell. I vaig afegir que tothom estaria molt trist.
El cap de setmana entre tanatori i enterro el nen va estar força estrany i tota l’estona volia estar en braços (ell mai ha estat gaire de braços).
I dilluns va haver d’afrontar la realitat i veure que realment no hi era. Ell mateix va explicar que estava dormint amb les estrelles i la lluna. Tot i que de tan en tan afegia que aviat tornaria.
Per què vam voler ser sincers?
Hi ha moltes famílies que decideixen encobrir la mort. No ho critico cadascú té la seva manera de fer i desfer. Però trobava absurd explicar que estava d’excursió o que havia anat a comprar. I penso que va ser la millor forma de poder-ho afrontar. Almenys en el nostre cas.