La maternitat: una muntanya russa

Potser sóc una persona massa organitzada i m’agrada(va) tenir-ho tot sota control. Tot planejat i previst. Potser era massa incrèdula de pensar, abans de ser mare, que la maternitat era una línea recta amb alguna que altre pujada i/o baixada. Però quan t’enfrontes directament amb la maternitat (en el meu cas bi-maternitat) veus que la línea recta no existeix i sempre estàs pujat a una muntanya russa d’emocions, sentiments i adversitats. Les baixades sempre les interpreto com el caos, la part més negativa i/o complicada de la maternitat, moltes vegades les superes i tornes a pujar, d’altres aconsegueixes esquivar el problema per afrontar-lo més endavant. I encara que en els moments més foscos sembla que el món et cau a sobre de cop veus la llum – la sortida, o hi ha un turonet que et dona una mica d’esperança o força per continuar. I així poc a poc (o no tant) vas passant tots els entrebancs positius i negatius que comporta aquest viatge.

Quan m’adono que hem superat una baixada, m’enorgulleixo i noto que he recuperat les forces per tirar endavant i aprenc a degustar els meravellosos moments que aporten les pujades abans no tornem a la baixada. Potser la baixada o la pujada dura poc: hores o dies, però d’altres dura massa i costa. Aleshores quan ens trobem ens els moments més complexos demano ajuda, m’informo i intento a través de l’ajut remuntar. No parlo d’un psicòleg, ni d’un professional, sinó de l’opinió d’un amic, un familiar, la parella o bé l’internet. I quan tot això no m’ajuda aleshores em prenc un respir. Tota mare té dret a un respir. Un respir significa un cafè sense nens, una trobada d’amigues, una tarda de cinema, un passeig, una lectura, una… I llavors com per art de màgia torno a tenir la bateria i tot sembla tenir un altre sentit.

I ella (la maternitat) tan esbojarrada, tan complicada, però a la vegada no ho canviaríem per res del món.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *