A casa ens agrada no diferenciar entre nen i nena. L’Ïu té nines i cotxes, roba rosa i roba blava, intentem no diferenciar gènere. Però cada vegada es fa més complicat. Els avis, els amics, els tiets, els coneguts, en general tot el nostre entorn separa nen de nena o nena de nen. És quelcom que no m’agrada i em posa de mal humor.
Per què un nen no pot tenir una nina rosa que es digui Josep (com la que té l’Ïu)? O una nena no pot jugar a pilota? Per què els cotxes són dels nens i les Barbies de nenes? Aquestes són algunes de les preguntes que hem faig diàriament…
Avui us parlo d’aquest tema perquè l’Ïu ens ha donat una bona lliçó… Us faig un resum de la conversa:
Aquest matí quan el vestia:
Ïu: mama una cueta.
Jo m’he sorprès que coneixes aquesta paraula ja que jo mai em faig cues. I li he preguntat: on es fan les cuetes?
Ïu: al cabell. Mama, vull una cua. Una cueta!
Mama: Vols que la mama et fagi una cua?
Ïu: Si, cua.
Però al final ens hem distret i jo li he fet. Al cap de 5 minuts ha tornat a venir dient que volia una cua. I veient les seves ganes de portar una cua li he dit:
Mama: Doncs vine, la mama et farà una cua.
Hem anat al bany i li he fet una cua i li he ensenyat al mirall. No us podeu imaginar que content estava. I acte seguit m’ha demanat que jo em fes una cua. Com us podeu imaginar m’he fet una cua. Igual.
Ha anat a l’escola més content que mai amb la seva cua. Si us sóc sincera al principi anava preocupada pel que podia pensar la gent o a l’escola, però després he valorat la meva actitud i reconec que no era l’adequada. Ell anava content i perquè jo havia d’anar preocupada per una cua… Si sempre sóc la que estic en contra de la diferenciació de gènere. Així que mirant em perspectiva m’he adonat que el meu fill de 2 anys m’ha donat una bona lliçó. Gràcies fill.