Els meus altres dos parts van ser força ràpid. El de l’Ïu va ser provocat i sense oxitocina va néixer. Un intents dolor a regla començava a les 8 del vespre, a les 12 de la nit les primeres contraccions que venien cada 2 minuts i a les 8 del matí naixia. Amb l’Alguer va ser diferent. Per sort era a casa. A les 6 del matí una primera contracció. Dues hores més tard començaven les contraccions regulars cada 20 minuts. A les 12 del migdia la meva mare em deia que anés a l’hospital si no volia tenir-lo a casa. Ingressava a la 1 i mitja del migdia i a les 4:20 de la tarda naixia.
Sabent el meu historial i la rapidesa dels dos parts anteriors el ginecòleg ja m’havia alertat de que quan comencessin les contraccions ens comencéssim a preparar i a la hora aproximadament anéssim cap a l’hospital.
Dissabte al voltant de les 9 de la nit una petita contracció pràcticament indolora em recorria el cos. Vaig apuntar-me la contracció i la durabilitat. Poca estona després n’apareixia una altra molt suau. Durant una hora en vaig anar tenint cada 15 minuts. Vam decidir que avisaríem els avis per si havien de venir a buscar els nens, ens dutxaríem i ens aniríem preparant. I quan estàvem fent tot això les contraccions van disminuir. Una contracció no massa forta cada 30, 50 i inclús 2 hores. Així que vam decidir anar a dormir. Durant la nit vaig tenir 3 o 4 contraccions. Eren fortes, però totalment suportables. A les 6 de la matinada tornaven a ser periòdiques i altre cop a preparar-nos: vestir-nos, esmorzar, col·locar els nens amb els avis, etc. I un cop tot llest tornaven a disminuir la freqüència. Durant el matí vaig aprofitar per preparar la bossa de l’Escola Bressol, a preparar totes les coses que es necessiten per l’escola de l’altre, vaig escriure, vaig pintar, vaig passejar, mirar la televisió, etc. I les contraccions seguien igual. Eren totalment irregulars, però cada vegada més fortes.
El meu marit cansat i preocupat per les hores que portàvem m’insistia que anéssim a l’hospital, però jo sabia que si hi anàvem ens farien tornar a casa. Però finalment i després de molt insistir vam anar cap allà. Eren les 2 de les tarda i vam decidir agafar uns entrepans al Viena, ja que no sabíem con anirien les pròximes hores. Sort que l’Albert va dir d’anar al Viena del costat de l’hospital perquè quan vam arribar a les portes del Viena les contraccions van començar a augmentar en dolor i freqüència. Així que us podeu imaginar que a mig dinar (aparcats davant mateix de la porta de l’hospital) vam haver de marxar cap a dins perquè les contraccions eren molt seguides. Tot estava passant molt ràpid.
Vam entrar a urgència i els hi vaig dir que creia que estava de part. El meu marit em va “renyar” perquè els hi vaig dir que creia que estava de part quan estava clar que estava de part. A urgència em van fer entrar sola. A dins em van fer corretges. Vaig estar una hora sola amb un dolor horrible i contraccions cada cop més freqüents. No tenia el timbre per avisar a la llevadora perquè vingués el meu marit. Al final va ser ell qui va demanar per entrar. Es van excusar dient que hi havia 4 parts més.
Em van fer un tacte. Estava de 5 cm i òbviament de part. Vaig demanar Epidural, ja que les contraccions eren molt doloroses i freqüents. Després de posar-me la via i fer-me una PCR la anestesista va venir a posar-me l’epidural. La veritat és que la anestesista i la infermera van ser un 10. Van seguir el meu ritme, parant a cada contracció. No tenien pressa.