Fa mesos que us volia escriure sobre la mort, però mai és fàcil.
Quan vaig anunciar a casa que estava. embarassada del 3r, el meu pare va dir: en 5 anys 3 nets. Qui m’ho havia de dir. Estava content. Però desafortunadament mai ho va poder veure ni disfrutar-ho.
Doncs el 3r embaràs em va tocar viure la mort del meu pare. Ell ho era tot per mi. En aquest post no us parlaré d’ell, ni de mi pròpiament, sinó de l’embaràs.
Quan el meu pare em va dir que estava malalt, que tenia un càncer, alguna cosa dins meu es trencava i jo plorava. De seguida vaig consultar al meu ginecòleg perquè em feia por que el meu estat anímic pogués afectar al bebè.
Per sort el ginecòleg em va dir que no. Que per sort o mala sort els bebès en gestació no poden percebre les emocions de les mares, tant si són bones com dolentes.
Aquelles següents setmanes van ser infernals: tenia insomni, un nerviosisme que no em treia de sobre, estava trista i tenia ansietat.
I el meu pare es va morir… A dos mesos de conèixer en Lluís (aquell aleshores s’havia de dir Blau, però ens vam decantar pel nom de l’avi). I la tristesa podia amb mi i el meu cos, però per sort el petit Lluís era fort i no va notar res del que jo vaig arribar a sentir (o això vull creure o pensar).
Durant les setmanes de malaltia del meu pare, el meu cos no va sentir cap dolor, notava que podia amb tot: feina (negoci familiar), fills, pare, etc. I tampoc vaig poder gaudir de les primeres patadetes, ni de com creixia la panxa, ni de res… Però als dies d’haver-se mort tot va aparèixer: cansanci, pors, dolors d’esquena, etc. Em vaig prometre gaudir de l’embaràs, però tampoc ho vaig poder fer com m’hauria agradat, ja que la situació era molt diferent i difícil, i òbviament el meu estat d’ànim no era el mateix…
Molts ànims a les altres mares o embarassades que, igual que jo, us ha tocat viure una desgracia així…