Ara que fa uns dies del naixement del meu segon fill i m’agradaria explicar-vos la meva experiència en el moment del part. I com de diferent ho he viscut en comparació el primer.
Estava segura que l’Alguer naixeria abans de temps, no em pregunteu el perquè… Però tenia una premonició… Però l’Alguer es va fer esperar fins la setmana 40 exacte. Just el dia en que el ginecòleg havia pronosticat el naixement. Feia uns dies havia fet la visita rutinària i em deia que tot i tenir el coll una mica esborrat no presentava símptomes per tenir un part els pròxims dos dies. I quanta raó tenia! Casi una setmana després, naixia l’Alguer.
El meu primer part va ser provocat així que amb aquest anava totalment peix.
Em vaig despertar al matí i a casa tot estava en silenci. No sentia l’Ïu i el meu marit ja s’havia aixecat, així que era estrany aquell silenci. Em feia mal la panxa. Vaig fer-li un whatsapp preguntant on eren. Pensava que havien anat a esmorzar o a fer una volta. Però no. Em va dir que el nen havia volgut anar a casa els avis. Sorprenent! Feia molts dies que no aconseguíem que hi anés sense nosaltres. Però aquell dia com si sospités alguna cosa i va voler anar. Així que aprofitant la calma de casa vaig explicar-li al meu marit que tenia contraccions. Eren cada 20 minuts. Vaig tornar al llit, em vaig posar còmodament sobre el coixí de lactància i vaig mirar la TV o a jugar amb el mòbil, ja ni ho recordo. A cada contracció respirava profundament. Inspirava contant fins a 3 i expirava contant fins a 4, tal i com m’havia dit la comadrona durant les classes de preparació al part.
Al veure que no disminuïen i cada cop hi havia menys probabilitats de que fos falsa alarma, vaig decidir dutxar-me i començar a preparar-me per anar a l’hospital, tot això entre contracció i contracció.
Van pujar a casa els meus pares amb el nen, volien anar a fer una volta tots 3. Així que vaig aprofitar per explicar que tenia contraccions i que si seguia així haurien de quedar-se aquests pròxims dies el nen (ja feia dies que hi tenien el llitet preparat per quan arribés el moment).
Vam estar tot el matí el meu marit i jo per casa, el nostre fill no va voler pujar per res. Com si notés alguna cosa o sàpigues que havia arribat el dia en que seria germà gran. Al cap d’un parell d’hores les contraccions eren més seguides cada 8-10 minuts. La meva mare em va dir que anéssim ja a l’hospital que el tipus de dolor que tenia era senyal de que aniria ràpid. Suposo que és com ella ho va viure quan vaig néixer jo.