El camí a l’hospital (uns 15-20 minuts) se’m van fer molt dur, les contraccions havien augmentat en freqüència. Quan vam arribar i vam anar a ginecologia, els vaig explicar que era el meu segon fill, que estava de 40 setmanes i que creia estar de part. Aquesta frase va ser suficient per ells per saber que estava realment de part. Em van portar a sala de dilatació, em van posar els monitors i efectivament: ESTÀVEM DE PART!
Vaig demanar l’epidural, no volia patir més. Així que em van posar l’epidural i vaig deixar de notar les contraccions. No obstant, alguna cosa no anava com tocava… No tenia dolor, però sentia una pressió bastant forta a la vulva i quan la sentia sabia que era una contracció i li deia el meu marit: Tinc una contracció, oi? Sí – Em responia ell-.
A la hora aproximadament va venir la llevadora (que per cert, era encantadora) i em va comentar que volien trencar les aigües per veure que tot anés, ja que els monitors no anaven com haurien d’anar. I per sort les aigües eres NETES! I la llevadora em va dir que en 2 o 3 horetes naixeria el nostre petit.
Aleshores vaig mirar el meu marit i li vaig dir: Avisa els pares. Anirà tot molt més ràpid.
De cop, i com si l’Alguer ho hagués sentit, vaig començar a notar un dolor terrible. Vulgarment com si m’estigués fent caca. Vaig dir-li al meu marit que avises perquè em posessin més epidural. I quan em van veure com estava me la van posar i acte seguit van preparar totes les coses per començar el part. Vam posar un mirall perquè pogués veure-ho tot (a petició meva). Però el dolor cada cop s’intensificava i em costava horrors mirar enlloc. M’intentaven calmar, però era impossible tenia molt mal. Estava notant perfectament com el doctor amb els dits m’obria per tal d’ajudar el nen a néixer. Jo cridava, possiblement xisclava del dolor… En veure que el petit no sortia van haver de utilitzar ventosa. Vaig notar com entrava la ventosa i molt a poc anava movent-la per treure el nen. El dolor s’intensificava i jo cridava: – No puc, no puc! Era el dolor més gran que he viscut mai. El metge, la comadrona i l’infermer em donaven ànims i em deien que ja quedava menys. Mentre veia com m’augmentaven l’epidural i em posaven un calmant en vena.
I quan el dolor estava en el seu punt més àlgid, quan creia que em trencava per dins, quan… El doctor em va mirar i em va dir: – Vols treure’t tu el nen? -. Mai havia tingut tanta por ni tanta emoció a la vegada: i si em cau? I si em rellisca? – pensava. Vaig agafar el nen i el vaig portar cap a mi, cap al meu pit. I en aquell moment vaig notar com sortia de mi el meu fill i una sensació d’alliberament i de tranquil·litat es va apoderar de mi. Ja no tenia dolor, no em feia mal res. Estava feliç, emocionada, contenta. Havia nascut el meu segon fill. Havia estat un part molt dolorós, però molt més bonic que el primer. Era un part no programat i tot funcionava totalment diferent.
Benvingut al món fill, benvingut al món Alguer.