Avui hem us vull parlar d’una història molt emotiva sobre una mare per partida triple. La dividirem en diferents parts. Aquí teniu la primera!
Jaime i jo portàvem un temps volent tenir fills, tampoc no massa perquè ens vam conèixer ja amb 35 i la cosa corria pressa així que vam decidir provar sort amb tractaments de fertilitat.
Quan fas un tractament la probabilitat d’embaràs múltiple és alta, i es compta amb que puguin quallar els dos embrions, però la naturalesa ens va fer la “jugarreta” de dividir un d’ells i voilà!.
Jo sempre penso en el sketch de Martes y trece de “Vull una sopa” i li tiren la sopa a la nena en la cara… doncs així és com em vaig sentir jo quan em van donar la notícia.
Vam ser a consulta, Jaime i jo amb cara d’innocents i la ginecòloga li diu a Jaime siusplau pots seure i es queda callada… jo dels nervis trenco el silenci i pregunto que què passa, i ella es posa a fer el recompte “doncs aquí veiem un, aquí un altre i … aquí un altre…”, si n’hi ha tres.
Jo em volia morir, no m’ho creia, vaig trigar diverses setmanes a assumir-ho, Jaime, que és més il·lús, estava súper feliç sense pensar en tot el que implicava, canvi de casa, nou cotxe, i mil etcèteres.
Des de la setmana 6 en la qual vam saber la notícia, ens van avisar que podien passar moltes coses, algun es podia quedar en el camí, però va ser passant el temps, i tot anava sobre rodes.
Els controls eren setmanals i tot estava sempre bé, fins al repartiment era estupend! dos nens i una nena!. El meu embaràs fantàstic, sense nàusees ni dolors, sempre amb més gana que altres mamàs però jo em trobava molt bé, menjava i menjava i no engreixava! Tenia tres aliens que ho cremaven tot!
Em trobava molt còmoda i àgil però em van obligar a donar-me la baixa des de la setmana 20 perquè amb la meva edat (39) i amb el que portava dins era embaràs de risc.
El primer esglai ens el vam endur a la setmana 26, Iván (ja els teníem situats i amb nom) va començar a no créixer, en aquests casos de bessons es mesura el percentatge de discrepància entre tots dos, i Iván s’anava cada vegada allunyant més de Pelayo. No hi havia molt a fer més que esperar i desitjar que aguantessin els màxim. Però a la revisió de la setmana 30 el flux del cordó del petit era en ocasions revers, és a dir, no solament no rebia sinó que “donava”, així que ingrés immediat a l’Hospital de la Pau de Madrid i cesària programada per l’endemà, dijous 7 d’abril de 2016.
Aquest dia van arribar els meus petits, en un quiròfan amb gairebé 20 professionals als quals els dec la vida.
La primera que va aparèixer va ser Eva, una nena morena i plena de pèl, un “monito” de gairebé 1,5kg, a la pobra li tallem el rotllo, súper feliç en la seva placenta creixent i amb el seu espai. El següent, Don Pelayo, amb una mica menys d’espai però també de gom a gom creixent i menjant-se el d’ell i el del seu germà, pes 1,35kg, i el petit Iván, tot un lluitador, el que s’anomena un CIR (creixement intrauterino retardat) de només 889 gr va ser l’últim a sortir.
Els tres eren minúsculs, me’ls ensenyaven segons els treien els ginecòlegs, per cert aquests uns cracs que em van ajudar a sobre portar amb bromes el que ha estat fins avui el moment més complicat i angoixant de la meva vida.
A mi als 3 dies em van donar l’alta però als meus nens els quedava molt encara, havien d’aprendre a fer tot el que no els havia donat temps, respirar, menjar i créixer. Van ser dos mesos a la incubadora molt durs, amb més d’un esglai, però per sort sortim airosos.
I al mes de juny arribem a casa…