Per què vam decidir tenir Mútua? Què ens va portar a escollir la Mútua on anem?
Avui he decidit parlar sobre la Mútua, ja que últimament hi hem d’anar molt sovint i crec que per això és mereix un post. Abans de que neixes, l’Albert i jo teníem clar que volíem ser d’alguna Mútua i així que el nen també ho fos. Ens vam decidir per la Mútua del Carme de Granollers. Vam voler anar a aquesta perquè tots els metges es centralitzen a un mateix lloc, perquè tenen una sala d’urgències i així t’estalvies anar a l’hospital, etc.
La veritat és que amb el nen hi hem hagut d’anar molt sovint: bronquitis, intoleràncies, virus, etc. I els pediatre que hi ha són excel·lents. Hi ha que m’agraden més o menys, però tots estan molt qualificats.
Si que és cert que són bastants diners que hem de pagar mensualment per poder estar-hi tots tres, però jo ho miro com una inversió. Una inversió que millor no haver d’utilitzar mai.
Un cas concret
Com ve ja sabeu aquests dies hem tingut el nen força malalt i us n’explicaré la història.
El cas és que dijous al matí quan es va despertar (eren vora les 5.30h de la matinada) vaig notar que estava molt calent. El vaig posar al nostre llit i vaig pensar que era calor corporal del mateix dormir. Però al cap d’una estona seguia igual i vaig decidir mirar-li la febre. Efectivament estava a 38 ºC. Vam trucar l’escola bressol per avisar que no vindria i el vam portar a casa la seva iaia.
Durant tot el dia va estar amb força febre. No volia ni caminar, ni jugar ni menjar i tota l’estona volia braços. L’Ïu sempre ha estat un nen molt independent que no vol anar a braços de ningú més de 2 minuts.
Els “problemes” van venir a la matinada de dijous a divendres. Es va despertar moltes vegades. Li miràvem la febre i estava als voltants de 39 i li vam donar apiretal però tampoc li feia efecte. Així que finalment a la matinada vam decidir anar a l’hospital i que se’l miressin bé.
La veritat és que l’arribada a l’hospital va ser bastant caòtica. Just a l’arribar, l’Ïu va decidir vomitar… Així que just entrar ens van donar una palangana i ens van fer entrar de seguida. Jo crec que fèiem força pena. El nen plorant amb molta febre i tot vomitat. (Cal dir que el seu pare se’n va tornar a casa a buscar roba neta). Els va atendre un doctor molt canaller que intentava fer riure, sense èxit, a l’Ïu. Ens van donar més medicació i donar-li més dosis d’apiretal.
Durant el dia la febre li va anar baixant, tot i que encara en tenia. Semblava que anàvem millorant. A la tarda estava millor que ningú. Però vam decidir que no sortís encara per acabar de recuperar-se. Però a la nit tot va empitjorar. La febre li va tornar a pujar i es va despertar moltes vegades. A mi em feia patir molt.
Ja dissabte i després d’una altra nit força moguda semblava que ja no tenia febre. Així que vam decidir aprofitar el sol de mig matí per sortir a passeig. I com que estava bé a la tarda també vam anar a una festa d’aniversari de la seva millor amiga. Cal dir que només eren ells dos els únics nens. Durant la festa va estar tota l’estona plorant i protestant així que vam decidir marxar abans. La nit la va passar força tranquil.
Diumenge va ser un dia bastant extrany. Es va passar tot el matí dormint (3 hores) i després només volia braços i plorava tota l’estona. No va voler menjar res. Al cap de poca estona d’haver-se despertat es va tornar a adormir. No va tenir febre en tot el dia. I tot el dia va estar dormint. Cap al tard li van començar a apareixer taques per tota la panxa i coll. Així que després del dia que havia passat i de les taques vam decidir tornar a l’hospital.
Desafortunadament, el diumenge hi havia molta gent. I ens van fer esperar més de dues hores. Un cop vam ser a dins ens van dir que les taques eren del propi virus i ens van enviar cap a casa. No el van escoltar, ni mirar orelles, ni boca, ni res. Apart de que tenia un ull molt vermell. Vam sortir de l’hospital i jo estava molt enfadada. Entenc que pot haver-hi urgències i ens facin esperar. Però no passo que ni tan sols se’l mirin.
Dilluns al matí ben d’hora vaig trucar a la nostra Mútua i vaig agafar hora al primer pediatre. Ell se’l va mirar: escoltar, observar orelles, boca, etc. Em va explicar el perquè d’aquell comportament i de les taques de la panxa. La veritat és que em vaig quedar més tranquil·la.
I ara què?
Doncs després de passar 3 dies horribles amb el nen… Vam decidir buscar i indagar més sobre la nostra Mútua. I em descobert que pots anar a l’hospital General de Catalunya a urgències pediàtriques o bé, pots trucar a la nostra Mútua i pots fer venir un metge perquè et miri el nen o a tu mateix.
Així, que si no teniu Mútua (sigui quina sigui) i us ho esteu plantejant… Jo apostaria per tenir-ne. A la llarga és quelcom que agraireu.